teclado


Uns fils curosament llençats a l’atzar es desplomen com esquers de llum entre-filada, dins d’una làmpada, sobre el meu vell ordinador portàtil. Som-hi! A pel conte! Els dits repiquen al ritme d’un cavall cavalcant al trot. El relat flueix i les idees demanen pas a cop de colze.

        El meu despatx és en aquest bar de taules de fusta, cadires reciclades i parets de maons despullats sota un sostre que s’ho mira de ben amunt. D’unes àmplies vidrieres, un feix de sol em parteix la taula i m’assenyala una tetera de ferro vermell. És bonica però crema. Així que aprofito per a repassar la meva obra d’art. Va sobre una estrella de futbol que un dia decideix deixar-ho tot per a recuperar els petits plaers quotidians. Retoco un parell de comes i hi afegeixo uns punts suspensius. Amb les esmenes teclejades llegeixo amb la veu prou alta per a escoltar-me i suficientment baixa perquè la resta de clients no pensin que em falta un bull. I me n’adono que la història no funciona. Vaja, que és una merda. El fum que surt de la tassa caramel·litzada de duralex es besa amb la boirina provocada per aquest raig capriciós. Un glop de te i dos segons de pausa esmorteixen la meva ira. Riiiiiing! Hòstia, qui collons serà ara? No hi ha cosa que em molesti més que em truquin quan… Hagués hagut d’apagar el telèfon mòbil abans de començar a escriure però, de què serveix penedir-se’n ara?

       Veig el seu nom fent vibrar la pantalla. I el meu flux sanguini es passa de revolucions. Respiro profundament. En circumstàncies normals hagués rebutjat la trucada però avui hauré de fer una excepció. No pas perquè li degui res, sinó perquè crec que és de rebut. Si truca, és que quelcom important m’ha de dir. Més que res perquè el meu pare fa més de cinc anys que és mort.

         Selecciono el text i l’esborro.

        La falta de memòria li ha enfortit les cames. En els darrers sis anys ha pujat les escales fins a l’àtic sense ascensor 8113 vegades. I és que, malgrat haver finit, el seu esperit segueix vivint al mateix lloc. Havia de recuperar el bon karma perdut quan el càncer de pulmó se l’havia endut a l’altre barri. No l’acabo d’entendre quan m’ho explica. Però, resumint, vindria a ser una cosa així: les seves dues cametes intangibles sense pèl han augmentat el diàmetre i ja són gairebé tan fortes com les d’en Kubala.

        – Què et vols tornar futbolista? – li pregunto.

        Em pren per ximple. M’explica que els esperits no juguen pas a futbol perquè no tenen esquelet. Són éssers insubstancials, vaja, com les il·lusions que creem en la nostra ment. I necessiten el cos d’algú altre per a fer-ho. Pujar escales li ha servit com a entrenament per a obtenir un regal. Un regal amb què va estar somniant tota la seva vida. I comença a parlar-me de la màgia que aporta aquest brasiler escanyolit i trapella i la fam de gol d’aquest uruguaià que acompanyen un Messi que sembla sortit d’un altre planeta.

        Em deixa esparverat. A mi que el que més greu em sabia, després de la seva mort, era no poder compartir una cervesa mentre miràvem un partit del Barça i resulta que, sent esperit, n’ha vist més que jo. I en primera fila! L’altre dia va fer un pas més. Un pas que em dóna ganes de morir-me ara mateix. Però em diu que no tingui pressa, que tot arribarà.

        En Messi rep la pilota enganxat a la banda dreta, una mica més enllà de mig camp. Davant seu el tapa un rival. Així que decideix anar-se’n cap a l’interior. De sobte, torna cap a la línia de banda, guanya el seu primer obstacle per velocitat i passa la pilota per sota les cames d’un altre contrincant que es creua. Posa una marxa més per deixar enrere un tercer escull i s’enfila cap a dins de l’àrea. Fa un dribling cap a l’esquerra d’un defensor que l’espera i un xut sec fa inútil l’estirada del porter. Els més entesos parlen del millor gol de la història del futbol.

        Un silenci revelador s’interposa entre nosaltres. No! No pot ser! Doncs sí, em diu. I començo a riure. I no puc aturar-me. Serà cabró! Resulta que hi va haver un sorteig extraordinari. I aquell dia, el dia de la final, li va tocar a ell. Així que va decidir fer-la grossa. «Mai et quedes a mitges, eh papa?» I em diu que no, que gràcies a aquesta jugada li han permès trucar-me. «Qui t’ho ha permès?» Però em quedo sense resposta. Em diu que avui és un dia especial. I a la fi hi caic: deu de desembre.

        –Per molts anys, papa!

        Felicitar-lo, sentir el seu somriure en la distància i acabar-se la trucada passa tot d’una. Papa, encara no! Em miro el mòbil amb la incrèdula esperança de què em torni a trucar. Va, truca’m, que tinc ganes de saber com s’organitza el món dels esperits! Però no ho fa.

        El te s’ha refredat i la tetera ja no crema. Decideixo canviar l’enfocament del conte: parlo d’una persona comuna que decideix gaudir dels plaers extraordinaris d’una estrella del futbol. El feix de llum il·lumina el teclat i els tous dels dits comencen a cavalcar al galop. Aixeco el cap i, darrere d’aquest raig capriciós, em sembla veure el meu pare amb una cervesa plena de satisfacció a la mà. Serà millor que apagui el mòbil.